Juan Ramón Jiménez Mantecón (Moguer, Huelva, 1881 − San Juan de Puerto Rico, 1958). Escriptor i poeta espanyol que va ser guardonat amb el premi Nobel de Literatura l’any 1956 pel conjunt de la seva obra, de la qual el llibre més conegut és Platero i jo, narració lírica que recrea la vida del ruc Platero.

Al principi volia ser pintor i va començar a estudiar Dret a la Universitat de Sevilla, però ho va deixar per la literatura. Va anar a Madrid l’any 1900, perquè les seves col·laboracions a la revista Vida Nueva van ser acollides amb entusiasme pels modernistes. Aquest any va publicar els seus dos primers volums de versos, Ninfas i Àlmas de violeta.

De caràcter melancòlic i depressiu, va passar diferents temporades en sanatoris de repòs. A Madrid va conèixer Zenobia Camprubí, espanyola educada als Estats Units, amb la qual es va casar. Ella va influir de manera determinant la seva trajectòria poètica, que aspirava a la precisió absoluta, tendència que influirà en els poetes de la Generació del 27.

En l’obra de Juan Ramón Jiménez va quedar reflectida la seva intensa vida sentimental, ja que va escriure sobre la relació que havia tingut amb diferents dones, així com la relació tempestuosa que mantenia amb la seva dona. Entre els seus llibres es troben Libros de amor, Arias tristes o Jardines lejanos. Va treballar en diferents editorials espanyoles. En esclatar la Guerra Civil, posicionat ideològicament amb la República, va ser nomenat agregat cultural a Washington. Després de viure als Estats Units i Cuba, es va instal·lar a Puerto Rico, on va ser professor a la universitat i es va dedicar a retocar gran part de la seva obra fins que va morir.

El carrer es troba a la Pedra Llarga, al costat d’altres carrers dedicats a escriptors i escriptores.