Sagrera, c. de la
La sagrera és un terreny sagrat posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica que envoltava les esglésies consagrades. Es parla de les sagreres des del segle x i és una institució molt característica de l’edat mitjana que es posava sovint sota “la pau i treva de Déu”. Comprenia l’església, el cementiri i l’espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe concedia a l’església el dia de la seva consagració. Sembla que era un costum originat en el dret d’immunitat dels antics temples romans. A causa de la seva immunitat eclesiàstica i de l’excomunió contra els qui l’envaïen o profanaven, dintre d’aquest espai es van construir molts sagrers o cellers, petits graners propietat de les masies, on guardaven les seves collites per protegir-les del pillatge. És a dir, pel fet de ser de domini eclesiàstic eren com una illa de la jurisdicció eclesiàstica dintre els sistemes feudals i senyorials. Així es van originar la majoria dels pobles de la Catalunya Vella (comprenia el bisbat de Girona, la meitat del de Barcelona al nord i a l’est del Llobregat i una gran part del de Vic, territori que comença a identificar-se al segle xii amb el nom de Catalunya).
El carrer és l’accés des del carrer Sant Oleguer a l’església de Santa Maria de Palau-solità, i arriba fins a enllaçar-se amb el camí de Santa Magdalena. El nom respon al fet que a l’edat mitjana hi havia la sagrera de l’església romànica que va ser consagrada per Sant Oleguer l’any 1122. Des de llavors, al voltant de l’església sempre hi ha hagut un grup de cases. La sagrera del poble és una de les millor conservades de tot Catalunya.