Bartomeu Soler, c. de
Bartomeu Soler i Rabassó (Sabadell, 1894 – Palau-solità i Plegamans, 1975). Actor i escriptor català que va escriure sobretot en castellà. Afí al règim franquista, va ser el primer alcalde del poble després de la Guerra Civil, des de febrer de 1939 fins a finals del mateix any, en què va dimitir “por ausentarse de la localidad para atender otros asuntos”. A ell es deu que el nom del poble s’anomenés Palau de Plegamans des d’aleshores i no Palau-solità i Plegamans, el nom original, que no recuperà fins a l’any 2000. Al mateix temps que el nom del poble, per imperatiu legal del govern franquista, va canviar el nom d’alguns carrers. Així, la carretera va passar a anomenar-se Avda. de José Antonio; l’avinguda Prat de la Riba, Paseo del Generalísimo Franco; el carrer del Mesón, calle de Calvo Sotelo; i la plaça de la Vila, Plaza de la Victoria.
Bartomeu Soler era d’origen humil i va passar la infantesa al poble, on havia nascut la seva mare. Va viatjar des de molt jove per Catalunya, França i per Amèrica del Sud. A Xile es va iniciar com a autor teatral i començà a treballar com a actor. El 1920 fou primer actor al Teatre Romea i creà la seva pròpia companyia teatral. El 1925 es va publicar el seu primer llibre, Marc Villarí, que es va traduir al català i amb el qual va obtenir cert èxit. El tema i els personatges d’aquesta obra s’inspiren en la masia de Can Maiol, que ell anomenava Villarí. A la postguerra espanyola, va publicar diverses novel·les i és en aquesta època quan va tenir més popularitat. Amb Patapalo aconseguí el 1949 el Premi Ciutat de Barcelona. A més de novel·les, va escriure també teatre en castellà i en català. Entre les seves obres destaquen: Germán Padilla, Pitusín, La vida encadenados, Tierra de Fuego, Batalla de rufianes, Los muertos no se cuentan i el Marquès i la seva filla. Va escriure la seva autobiografia en tres llibres: Mis primeros caminos, La cara y la cruz del camino i Mis últimos caminos.
Aquest carrer està ubicat al barri de la Pineda.